«Friendly societies, charities, associations, associations sans but lucratif, asociaciones, Vereine [...] Totes aquestes diferències reflecteixen històries plenes de matisos, tenint en compte els moviments cívics, polítics, filosòfics, religiosos, culturals a l'origen d'aquest sorprenent tumult d'iniciatives que acaben formant un conjunt ineludible: el "món" associatiu» (Jeantet, 2001). Per poder copsar la gran diversitat d'aquestes entitats, és necessari trobar un denominador comú, una definició que designi l'estructura associativa i la distingeixi de les altres agrupacions de manera vàlida per a tots els països europeus. L'associació, en el sentit genèric, és una agrupació de persones, però existeixen molts tipus d'agrupacions (societats comercials, cooperatives, congregacions,...) que cada legislació reparteix en algunes grans categories, i aquest desglossament no es fa segons els mateixos criteris per tot arreu (Garrigou-Lagrange, 2003). La legislació de la majoria dels països europeus utilitza com a criteri distintiu la no repartició dels beneficis entre els membres de l'agrupació, però no és el cas per tot arreu.

La metodologia del programa John Hopkins de comparació internacional dels sectors sense ànim de lucre (Salamon, 1997) així com la Comunicació de la Comissió sobre la promoció del paper de les associacions i fundacions a Europa (1998) permeten construir un denominador comú que delimiti el sector sense ànim de lucre. Precisem que és possible distingir les organitzacions del sector sense ànim de lucre de la resta de les organitzacions, però que, des d'un punt de vista teòric, és molt difícil aïllar la categoria "associació" de les altres organitzacions sense ànim de lucre:

• Límits: en la majoria dels països europeus, els partits polítics, les congregacions religioses i els sindicats estan constituïts sota una forma jurídica idèntica o semblant a la de les associacions (Comissió europea, 1998). Es tracta, però, d'organitzacions molt específiques regulades per lleis sectorials que no analitzarem aquí.
• Objectiu: «Una associació és simplement un grup de persones reunides per tal d'assolir un objectiu» (COM, 1998: § 2.1). Una associació es constitueix per un contracte entre persones físiques i/o morals, per tant està sotmesa en primer lloc als principis de dret aplicables als contractes. Així doncs, l'agrupació és la primera característica de la forma associativa, però no és distintiva de totes les altres formes d'agrupacions.
• Estatut privat: sigui quina sigui la naturalesa i la importància del suport de les autoritats públiques a les associacions, aquestes són estructuralment diferents del govern i no exerceixen cap mena d'autoritat governamental.
• Estructura formal: «Les associacions es distingeixen de les agrupacions informals o puntuals de naturalesa purament social o familiar per un cert grau d'existència formal o institucional» (COM, 1998: § 2.3). Aquest grau d'existència formal es tradueix per una certa permanència dels objectius i per un mecanisme d'incorporació que distingeix els membres dels no membres (Salamon, 1997: 465). No és la declaració o el reconeixement legal allò que importa: d'una banda existeix en diversos països una forma d'associació no declarada sense personalitat jurídica, i també, en alguns països, el reconeixement de la personalitat jurídica de l'associació no depèn de la seva declaració.
• Lucrativitat i activitats econòmiques: la distinció entre la lucrativitat i l'exercici d'activitats econòmiques és complexa i el criteri de no lucrativitat utilitzat per les legislacions francesa i catalana no és el criteri distintiu utilitzat per tots els països europeus. La no lucrativitat es defineix essencialment per la gestió desinteressada de les activitats de l'associació, això no obstant, a Alemanya per exemple, no és la no lucrativitat sinó el "caràcter no econòmic" de l'associació allò que la distingeix¹. En aquest cas, és el caràcter preponderant o accessori de les activitats econòmiques que permet determinar si l'exercici d'aquestes activitats és un mitjà per assolir altres objectius o si l'exercici d'aquestes activitats és, en si mateix, l'objectiu (Münkner, 2001). El problema que implica aquesta definició és que la distinció entre caràcter econòmic i no econòmic, al contrari de la distinció entre el caràcter lucratiu i no lucratiu, no és una distinció de principi: "la frontera és borrosa entre d'una banda l'activitat econòmica legalment autoritzada, complementària a l'objectiu no lucratiu, i d'altra banda l'activitat econòmica prohibida en tant que objectiu principal. La definició d'aquesta distinció es fa cada vegada més difícil" (Münkner, 2001). Malgrat aquesta diferència de fons, sembla que el criteri de no lucrativitat estigui més estès als països europeus i més eficaç per distingir les veritables associacions de les empreses camuflades. És aquest criteri que ha utilitzat la Comissió europea en la seva Proposició de Reglament per la qual s'estableix l'estatut d'associació europea.

Aquestes consideracions prèvies permeten considerar la forma associativa des d'una perspectiva més àmplia, però, en el marc d'aquest estudi, tant el dret francès com el dret català es basen sobre el principi de no lucrativitat², i el desglossament de les diferents formes d'agrupació es fa gairebé de la mateixa manera i amb els mateixos noms. Per tant, la definició de l'objecte d'estudi (que hauria sigut molt més complexa en el cas d'una frontera entre dues grans tradicions jurídiques diferents) és fàcil: tractarem d'allò que la legislació francesa anomena "association" i la legislació catalana "associació".