Les legislacions francesa i catalana regulen la dissolució de manera gairebé igual. Les dues legislacions distingeixen els mateixos casos de dissolució:

• una dissolució de ple dret quan l'associació s'ha constituït per a una determinada durada prevista als estatuts o bé quan l'objecte de l'associació s'ha complert o que ja no té raó de ser. En el cas que una associació es faci unipersonal en el cas francès i/o bipersonal en el cas català, també es dissol de ple dret;
• una dissolució voluntària resultant d'una decisió dels membres. En el marc català, els estatuts han de fixar les causes i condicions de la dissolució i la competència és necessàriament de l'assemblea general mentre que, en el marc francès, no hi ha cap obligació al respecte. Així que si els estatuts no precisen res, la competència correspon a l'assemblea general;
• una dissolució pronunciada pels tribunals si la declaració de l'associació és irregular, o si hi ha infracció penal o bé si persegueix un objecte il·lícit.

L'associació en procés de dissolució conserva la personalitat jurídica fins la liquidació completa de tots els drets i obligacions que li corresponen. La liquidació s'ha de declarar a la prefectura o sotsprefectura en el cas francès, i al Registre d'associacions en el cas català.

En ambdós casos, el patrimoni de l'associació no es pot repartir entre els membres de l'associació ni tampoc a qualsevol persona física o jurídica amb afany de lucre.

SÍNTESI