Les nombroses i importants diferències entre els marcs establerts per la legislació francesa i per les legislacions catalana i espanyola s'expliquen en gran part pel context històric de creació de les lleis corresponents i per les relacions que mantenen i que han mantingut els poders públics i la societat civil de banda i banda de la frontera. El coneixement d'aquests contextos és necessari per a la comprensió de les particularitats de cada sector associatiu. És un element que han posat de relleu els treballs portats a terme en el marc del projecte John Hopkins de comparació internacional dels sectors sense ànim de lucre.

Les relacions entre l'Estat i la societat civil francesa només es poden explicar a través del concepte de jacobinisme. Aquest concepte va néixer i es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XVIII fins la Revolució de 1789, que va marcar la seva consagració com a principi polític de la República. Augustin Cochin considera que el jacobinisme és el fenomen central de la Revolució i el defineix com una forma de socialització el principi de la qual és que els seus membres han de desfer-se de tota pertinença o particularitat concreta en relació amb la seva existència social real. Oposa dos tipus de societat: l'una anomenada "corporativa" amb els seus cossos, comunitats i les seves jerarquies que no es modifica per formar el cos polític, i l'altra anomenada "jacobina" que, per accedir a la "cosa pública" (res publica), s'ha de constituir en societat abstracta d'individus iguals (Furet, 1978).

Així doncs, des de fa més de dos segles, però sobretot des de l'establiment de la IIIa República (1875), la relació entre l'Estat i la societat civil es caracteritza o bé per una lluita oberta o bé per una desconfiança latent vers tot allò que constitueix un nivell intermedi, vers tot allò que dificulta l'establiment d'una relació directa entre l'Estat i el ciutadà (Archambault, 1999). Això afecta totes les formes de grups organitzats: els grups corporativistes, comunitaristes, regional-nacionalistes, congregacionistes,... És en aquest context ideològic ple de contradiccions que es va votar la llei de l'1 de juliol de 1901 relativa al contracte d'associació.

Podem destacar, doncs, dos factors claus resultants de l'establiment de la societat jacobina que expliquen en gran part el caràcter d'aquesta llei: d'una banda l'anticlericalisme, d'altra banda la tendència general a suprimir els cossos i grups intermediaris. La lluita contra el clergat és l'element principal de la política duta a terme pels governs successius de principis del segle XX, i la llei sobre les associacions és una eina que s'inscriu en aquesta lluita. L'objectiu primer del legislador no va ser, doncs, la creació d'una societat civil lliure, sinó més aviat el desenvolupament d'una societat civil laica que fes contrapès cara al poder de les congregacions religioses (Garrigou Lagrange, 2003).

Això explica d'una banda la gran liberalitat de la llei 1901 que facilita al màxim possible la creació d'associacions i que per tant no imposa gairebé res per constituir-les, i explica també la limitació de la capacitat jurídica de les associacions. L'objectiu era fomentar la creació d'una societat civil forta, però calia evitar que els grups que la constituïssin fossin tan potents com les congregacions que s'intentava debilitar. D'això venen les dues limitacions fonamentals de la capacitat jurídica de les associacions respecte a la possessió de béns immobles i respecte a la possibilitat de rebre donatius i llegats. La mà morta i els donatius i llegats eren efectivament les dues principals fonts de riquesa i de potència de les congregacions, per tant era lògic prohibir-les a les associacions. Així doncs, l'Estat atorga a les associacions una personalitat jurídica fàcil d'obtenir però limitada (petite capacité).

La gran liberalitat de la llei 1901 ha tingut els efectes esperats: cada any es creen unes 70.000 associacions i actualment hi deuen haver entre 700.000 i 1.000.000 d'associacions actives.

De la mateixa manera, per poder copsar l'estat actual del món associatiu català cal remuntar un segle i mig enrere, en el moment en què la revolució industrial començava a plasmar el paisatge socioeconòmic català i espanyol. Al mateix temps que Catalunya, i més particularment la demarcació de Barcelona, esdevenia el cor industrial d'Espanya, s'anava desenvolupant un conjunt de moviments polítics i culturals catalanistes d'origen alhora burgès i obrer, reunits sota el nom de "Renaixement" (Masgrau, 1992).

Aquests dos factors, la revolució industrial i el renaixement catalanista, estan estretament vinculats: d'una banda, el conflicte que va oposar proteccionistes i lliurecanvistes, és a dir la burgesia industrial catalana i la política de l'Estat espanyol, va contribuir a la formació d'un catalanisme burgès. D'altra banda, al desenvolupament de la indústria li va correspondre el creixement de les masses obreres, la consciència de classe de les quals s'expressà a través d'un catalanisme obrer. Tot això explica que al final del segle XIX, Catalunya era el focus d'associacionisme més important d'Espanya (Grupo de Estudios de Asociacionismo y Sociabilidad, 1998), i que, més particularment, la demarcació de Barcelona, la més industrialitzada, concentrava la major part de la vida associativa. La riquesa terminològica dóna fe de la gran diversitat d'associacions: el "casino", "l'ateneu", la "lliga", el "foment" són algunes de les formes a través de les quals s'expressava aquesta ebullició econòmica, social i cultural de finals del segle XIX i principis del segle XX.

Al final de la guerra civil, l'any 1939, l'ordre públic i el restabliment de la vida civil es va fer sota el control absolut de l'exèrcit. Començà llavors un llarg període de prohibició i de repressió metòdics (Solà i Gussinyer, 1996): tota reunió, conferència o manifestació pública necessitava una autorització prèvia; totes les associacions creades abans del 1939 havien de presentar els seus estatuts al governador civil que decidia de la seva legalització; totes les activitats foren renacionalitzades, la qual cosa es va traduir en particular per la recuperació de les grans federacions esportives domiciliades a Barcelona i per la traducció de tots els noms al castellà; el patrimoni de nombroses entitats, en particular de les cooperatives de consum i de les cooperatives agrícoles, fou confiscat. Aquesta gran neteja associativa ha estat quantificada per Solà i Gussinyer (1993): sobre el total d'entitats anteriors a la guerra civil de la demarcació de Barcelona (que en aquesta època era el focus associatiu més important d'Espanya), menys de 300 hi van sobreviure. Aquesta neteja va ser altament selectiva, els pocs supervivents són centres religiosos i centres de lleure per a l'alta burgesia. Al llarg del període franquista, les entitats socials i educatives religioses es van anar desenvolupant (Ruiz Olabuénaga, 1998) mentre que la resta de la societat civil organitzada va intentar sobreviure o renéixer en la clandestinitat.

A la mort de Franco, va tenir lloc una veritable explosió de la vida associativa, que es va desenvolupar a gran velocitat, amb més raó perquè a la recuperació de les llibertats civils s'hi va afegir un ràpid desenvolupament econòmic. Aquest desenvolupament va crear noves demandes socials a les quals l'estat i els governs autonòmics no van poder donar resposta. Les associacions van ocupar, doncs, com en la majoria dels països d'Europa occidental (Locquet, 2004), els buits deixats per les polítiques públiques socials i sanitàries. Tot i això, a diferència dels altres països europeus, aquest desenvolupament es va fer en un marc jurídic molt incert. Efectivament, mentre que la llibertat d'associació va ser reconeguda per la Constitució de 1978 al seu article 22è, la primera llei d'associacions del període democràtic espanyol data del 1988 (llei d'associacions del Parlament Vasc).

A Catalunya, durant prop de vint anys, el dret d'associació, reconegut constitucionalment per un estat democràtic, estava oficialment regulat per una llei franquista (llei d'associació 191/1964 del 24 de desembre de 1964). Les associacions es desenvolupaven per derogació tàcita d'aquesta llei preconstitucional i s'autoregulaven a través dels seus estatuts en un certa inseguretat jurídica.

És aquest context que pot explicar el caràcter descriptiu i exhaustiu, fins i tot explicatiu, de la llei catalana, així com la seva insistència en el funcionament democràtic i pluralista. Ho confirma el preàmbul de la llei catalana d'associacions de l'any 1997, que insisteix en la necessitat d'un nou marc jurídic i en la preparació cuidadosa d'aquest marc: "en l'elaboració d'aquesta Llei s'ha partit de l'experiència pràctica de l'Administració de la Generalitat en els anys d'exercici d'aquestes competències i dels problemes plantejats per les associacions constituïdes a Catalunya, i també dels textos comparats més avançats en la matèria, molt especialment els treballs sobre l'anomenat Estatut de l'associació europea, en elaboració a la Unió Europea en el moment de promulgació d'aquesta Llei". Aquesta font d'inspiració explica també l'exhaustivitat de la llei catalana (vegeu Introducció general).

Onze anys després de la seva publicació, aquesta llei d'associacions s'ha modificat per l'aprovació del Llibre III del Codi Civil de Catalunya (Llei 4/2008), amb la finalitat de "actualitzar alguns aspectes de llur règim jurídic a fi d'afavorir-ne l'operativitat i de garantir que puguin complir de manera més efectiva les finalitats que els són pròpies".